Quan els primers dies de cada mes es publiquen les dades sobre l’atur del mes anterior, els titulars dels dies següents solen donar compte de la foscor del panorama que se’ns dibuixa i de la situació que tenim. Les dades recent publicades referents al mes d’abril apunten a que ja hi ha al nostre país més d’un milió de persones aturades. Un milió de persones aturades que constitueixen gairebé un 30% dels tres milions sis-centes mil persones aturades de tot l’estat. Així, aquestes dades confirmen un nou augment de l’atur de 40.000 persones que es tradueixen en un increment de l’1,09% sobre el total. I fins aquí les dades.

Tanmateix, solen passar per alt que malgrat només fa alguns mesos que es parla de la situació de crisi, per moltes de nosaltres, la situació de precarietat que transmet la paraula crisi, sempre ha existit. Si les previsions de Brussel·les diuen que el 2010 l’estat espanyol arribarà al 20,5% d’atur, els joves ja fa temps que ens hem instal·lat en aquesta xifra, i rondem ja el 30%. En un any, l’atur juvenil ha augmentat un 81%. Estem a la cua de l’estat amb més atur d’Europa.

Diagnòstics sobre la nostra situació ja n’hi ha. Ja són pocs els qui tenen el cinisme de mantenir que els joves d’avui no estem en una situació alarmant. Fins i tot els partits polítics ho confirmen i s’omplen la boca de la necessitat de polítiques socials pels joves; sobretot cada 4 anys quan s’acosta l’hora de les urnes i veuen en nosaltres un bon nombre de vots per assegurar. Però aquesta actitud, aquest discurs ple de suposada comprensió es trenca de nou amb la realitat. Una realitat que ens mostra com actualment, de les 61 mesures contra la crisi que el govern de la generalitat ha anunciat, cap ni una va destinada a afavorir l’ocupació juvenil.

I és que només cal mirar estadístiques per veure que és la classe treballadora la que rep sempre les conseqüències de les seves crisis. De les crisis que el model capitalista ha generat, genera, i generarà mentre duri. Perquè el nom de crisi és el cognom de capitalisme; perquè el capitalisme no és llibertat individual, democràcia, pau i progrés; el capitalisme és voracitat, explotació, guerra i destrucció del planeta. El capitalisme és, en resum tensar la corda al límit, i quan la corda es tensa, sempre acaba petant. I mentre la cara de la moneda brilla i rellueix, les seves butxaques s’omplen i tot va bé, però quan això s’acaba, ràpid corren la veu d’alarma, l’alarma d’una cosa nova anomenada crisi que amenaça a tothom per igual i davant la qual, cal que col·laborem. I quina farsa més gran! Quin cinisme! I així, els bancs, les constructores i grans empreses que han estat omplint-se les butxaques durant anys, venen ara donant lliçons de moral i demanant que se’ls salvi perquè sinó el sistema s’enfonsa. I quin contrasentit, perquè són ells precisament, els qui des de ja fa uns quants segles han configurat un sistema que s’enfonsa per sí mateix. I cada cop que això passa, el mateix discurs apocalíptic per vendre’ns la moto de que hem d’aguantar les conseqüències de les crisis i a sobre donar les gràcies. Així, cada cop que ells diuen crisi és la classe treballadora la qui ha de preparar-se per rebre la tempesta; la tempesta de la retallada de drets socials, de l’atur i la precarietat. I si bé la classe treballadora és qui acaba rebent les conseqüències, amb més èmfasi encara ho fan les dones, les persones immigrants i el jovent.

No oblidem que vam ser especialment els joves qui vam pagar les conseqüències de les darreres crisis. Les anomenades crisi diferencial i la dels anys 90 que van servir d’excusa per aplicar mesures flexibilitzadores com la legalització de les ETT’s, la subcontractació, l’ocupació a temps parcial, etc. Un seguit de mesures que hem patit el jovent de primera mà, i que han facilitat arribar a la situació actual. No és casual que avui, a les escoles es parli del període que va des de 1980 fins l’actualitat com el capítol de “la precarització del mercat de treball”. I és que la precarietat s’ha instal·lat fins a tal punt en les nostres vides, que des de que hem nascut la temporalitat, l’atur juvenil, el fet de cobrar gairebé la meitat del salari mig (concretament, el 58,50%), han format part del nostre entorn, del nostre dia a dia. El que impossibilita que tinguem unes condicions de vida mínimament dignes per poder gaudir del nostre entorn, de la nostra gent. Cada cop més, ser jove deixa d’anar associat a diversió, il·lusió, rauxa i energia, i s’associa a inseguretat, malestar, dependència, precarietat laboral i precarietat personal. No podem emancipar-nos, i 3 de cada 4 joves encara viuen amb els seus pares; no trobem feina, i la nostra taxa d’atur supera de llarg la general; fins i tot els qui tenen sort i troben feina estan a mercè de les ETT’s i la temporalitat, que arriba ja al 56,78%. I sense treball digne, sense habitatge, i en resum, sense unes condicions materials dignes, com podem esperar portar la nostra vida social fora de la precarietat? No es pot!

Les nostres relacions personals, amistoses i afectives són també temporals i inestables, ja que hem de dedicar gran part del dia a treballar i fer hores extres. El nostre lleure i diversió està abocat al fracàs ja que no disposem de temps ni de diners per participar en un oci cada cop més consumista. La nostra educació, que cada cop més joves abandonem abans d’hora, és el lamentable reflex de la nostra situació. Les joves, per si fos poc, han d’afegir a aquesta situació la càrrega del masclisme dominant i de la seva discriminació per raó de sexe. La nostra raó mateixa de ser joves deixa la nostra veu sempre en un segon pla sota l’argument paternal del “ja canviareu”. En resum, tot allò que gira al voltant nostre és caracteritzat amb les onze lletres de la paraula precarietat. Som la generació precària. La generació que ha conegut que precarietat no és ja una paraula lligada al món del treball, sinó present en tots els camps de la nostra vida. La primera generació que viurà pitjor que els seus pare. La que testimonia el fracàs del mite construït fa 30 anys sobre la suposada transició democràtica i la Constitució Espanyola.

Per això, des de la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista comencem avui una línia de treball que tractarà d’aportar la perspectiva juvenil al combat contra la crisi i el sistema capitalista que l’ha generat. Una línia que tractarà de dotar-nos d’un discurs sòlid que projecti una veritable alternativa juvenil. Que denunciarà i assenyalarà els responsables de la nostra situació, perquè hem de tenir clar que l’enemic no és anònim, té rostre, té noms i cognoms i cal tenir clar qui és. Així, en definitiva, comencem avui una línia de treball que pretén ajudar a que aquesta generació nostra, símbol de la precarietat, esdevingui també símbol de la presa de consciència, de la capacitat de canvi i mobilització. Hem de generar un veritable poder juvenil.

Però sobretot, més enllà del treball que impulsem des de la CAJEI, volem fer una crida a organitzar-se a tot el jovent, a tota la generació precària. És necessari que no ens quedem de braços creuats. Només amb el moviment i amb el treball podrem avançar. Cal actuar en els nostres entorns immediats, cal reunir-nos, debatre i fer coses. No es tracta d’un combat estrictament polític, ni estrictament sindical. Tant se val la sensibilitat, tant se val el nostre àmbit d'actuació; és des de les associacions de joves, des dels esplais, des dels sindicats juvenils, des de les associacions culturals... Des de tots els fronts cal fer-nos sentir. Es tracta de la lluita del jovent, la que constitueix el nostre futur.

Al mateix temps, som conscients que serveix de poc demanar. Durant 30 anys hem estat demanant i no ens han fet cas. El mateix paternalisme que ens desacredita i ens ignora no és el que ens pot salvar. Per això, nosaltres, aquesta generació precària que fa anys que estem en obligat silenci, ja no esperem la salvació del paternalisme. Avui més que mai, sabem que només serem els joves els qui ens farem valer. Per això, fem una crida; joves, dignifiquem-nos!